Introducció a la vaga de La Canadenca

La Canadenca fou un moviment vaguístic que es va originar entre el febrer i el març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català. La Canadenca va representar tot un exemple de lluita i sindicalisme. D’una petita espurna, naixeria la vaga general més gran que s’havia viscut mai a Barcelona.  

Fotografia de les intal·lacions de la companyia 

El conflicte començà a finals de gener de 1919 quan l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power (empresa d’origen canadenc), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de l’Ebre a tota Barcelona, va decidir reduir els sous dels seus treballadors. Quan aquests van demanar assessorament i suport al Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, la direcció de l’empresa va acomiadar a 8 dels treballadors afectats.

El 5 de febrer, la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. Aquests, van ocupar les oficines demanant la readmissió dels acomiadats. L’empresa fou contundent, va enviar les forces policials per desallotjar la plantilla i va acomiadar a 170 treballadors d’aquesta secció. 

A partir d’aquí es va construir un comitè per dirigir la vaga de la Canadenca. En aquest conflicte també es veia una oportunitat per aconseguir organització sindical i un reconeixement per part de les autoritats i la patronal.  

Els treballadors del departament de Producció i Distribució de la Canadenca es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la fàbrica. La tensió augmentà quan va ser assassinar un cobrador de la companyia. Les demandes que els treballadors van plantejar el 15 de febrer (reincorporació dels acomiadaments i pujades salarials) van ser rebutjades per l’empresa. La planta generadora va deixar de funcionar i la ciutat de Barcelona va quedar a les fosques. Fins a 50 tramvies es van quedar encallats en mig del carrer.  

 
L'exèrcit ocupa les instal·lacions elèctriques per posar-les de nou en funcionament

El govern va enviar immediatament a l’exèrcit a ocupar la planta i fer-la funcionar de nou, però el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigës), expandint així la vaga. També es va amplificar territorialment amb vagues en Sabadell, Vilafranca i Badalona.

L’1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Va ser aleshores quan el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. 

El 8 de març es dictava un decret promulgant la militarització obligatòria dels reservistes, és a dir, dels treballadors entre 21 i 30 anys. Se’ls va deixar escollir entre treballar en ordres militars o ser empresonats. Per sorpresa de les autoritats, la majoria dels treballadors de l’electricitat, del gas i de l’aigua es van negar a treballar; més de 3.000 van ser detinguts i enviats al Castell de Montjuic. L’activitat sindical va ser capaç de resistir tots els empresonaments. Al mateix temps, la solidaritat, en comptes de parar per la repressió va sumar a més sectors 

El dia 9 el capità general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra i la ciutat va quedar dividida per sectors, cada un comandat per un general o coronel. Aleshores, també es van declarar en vaga com a protesta, els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de la vaga, que reclamà al govern: L’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels treballadors empresonats i l’establiment de la jornada de 8 hores de treball. 

Manifestacions durant el conflicte
Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representats de La Canadenca i del comitè. El 17 de març, després de 42 dies de vaga, s’arribava a un acord que representava una victòria pràcticament total pels treballadors. Llibertat d’ empresonats (excepte aquells que estiguessin en procés), readmissió sense sancions a tots els vaguistes i piquets, ascens general de salaris, concessió de la jornada de vuit hores i pagament del sou perdut durant la vaga. Després de l’acord s’aixecaria l’estat de guerra. 

L’acceptació o no de l’acord, la convocà la CNT el dia 19 de març en un immens míting a la Plaça de les Arenes amb uns 20.000 treballadors i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. El 3 d’abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis. Els treballadors van acceptar els termes favorables de l’acord i la tornada al treball.

1 comentario: