Relació del diari amb el context polític-ideològic

La Veu de Catalunya 

Aquest diari neix  el 1899 del setmanari que duia el mateix nom que va dur després el diari. El setmanari era un recull bàsicament literari i polític. 

La Veu de Catalunya està directament  vinculat a La Lliga Regionalista, ja que va néixer amb la finalitat de competir amb La Renaixença, principal òrgan d’expressió de la Unió Catalanista, principal rival de la Lliga Regionalista. Cal destacar que va fundar-se abans el diari que La Lliga, que no va constituir-se com a tal fins el 1901 (quan van unir-se La Unió Regionalista i el Centre Nacional Català).

El mateix Enric Prat de la Riba va ser el director del diari des del seu inici fins el 1914, quan va deixar el càrrec per ser president de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest, al capdavant de La Lliga, va lluitar contra el radicalisme de Lerroux. 

Personalitats com Prat de la Riba o, després de la seva mort, Francesc Cambó,  van contribuir a fer d’aquest diari  un reflex dels ideals de la Lliga Regionalista. Val a dir que va ser una publicació molt ben rebuda per molts sectors polítics i intel·lectuals de Catalunya, molts dels quals van col·laborar-hi (Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors...).

Aquest diari va ser sempre la publicació preferida de la burgesia catalana, és a dir, la dels conservadors del país (que llavors eren la majoria dels catalans).

Com que la Lliga Regionalista era de dretes i, com hem dit abans, La Veu de Catalunya era un reflex dels seus ideals, el juliol del 1936 aquest diari va veure incautada la seva redacció i la seva impremta pels anarquistes. De totes maneres, fins el 1937 els anarquistes van seguir publicant sota títols com Diari de l’Autonomia i de la República, Diari Antifeixista controlat pel Comitè Obrer o CNT -diari antifeixista- AIT.

La Publicidad

El fundador d’aquest diari va ser Eusebi Pascual i Casas, republicà i possibilista, partidari de la política de caire republicà, democràtic i liberal que duia a terme Castelar en aquells moments (estem parlant de l’any 1878). Pascual va ser el director de La Publicidad fins el 1883, quan passà el relleu a Eusebi Coromines, qui va posicionar la publicació a favor del lerrouxisme i de la seva política populista i anticatalanista. El mateix Alejandro Lerroux va dirigir durant tres anys el periòdic , del 1903 al 1906.

Quan van succeir els fets de La Canadenca els germans Tayà eren els propietaris de la publicació, mentre que el seu director era Romà Jori, simpatitzant de la Solidaritat Catalana.

L’any 1921 els germans Tayà van vendre el diari, el qual va ser adquirit per La Patronal, la qual nomenà director a Ferran Benet. Un any després d’aquesta adquisició, va fundar-se a Barcelona el partit Acció Catalana, que aplegava antics catalanistes republicans i de La Lliga disconformes amb la col·laboració dels dirigents d’aquest partit amb Madrid. Aquest partit, com qualsevol altre, necessitava una publicació per tal de poder propagar els seus ideals. Així doncs, Acció Catalana va adquirir La Publicidad. D’aquesta manera La Publicidad va catalanitzar-se.

La Publicitat va ser suspesa l’any 1934 per ser contraria a la política de La Lliga i a la de l’Esquerra. És per aquest motiu que va néixer El Mirador, un diari que va substituir La Publicitat durant la censura governativa. 

L’u de gener del 1935 La Publicitat reprenia la seva tirada, tot i publicar sota censura. L’última etapa del diari va tenir una vida curta, ja que el gener del 1939, la redacció va haver de tancar portes, tal i com ho van fer tantes institucions catalanes.

La Publicidad va ser un diari molt vinculat a la política, i va tenir redactors com Albert Nin, Francesc Macià, qui va ser corresponsal de guerra a França, o el mateix Alejandro Lerroux.